Dins l'àgora que representa aquest blog, Martha Moreo (Secretària de la Sectorial d'Immigració de l'Assemblea Nacional Catalana) fa una aportació personal sobre el concepte de realitat líquida i globalització i invita a la reflexió, al debat i a l'aportació d'idees posterior.
Per evitar que en nom de la voluntat col·lectiva es violessin drets fonamentals, com ara va passar durant la Revolució Francesa, l'abat Sieyès va postular que la sobirania radicava en la nació i no el poble, expressant amb això que l'autoritat no obraria només prenent en compte el sentiment majoritari cojuntural d'un poble, sinó que a més tindria en compte el llegat històric i cultural de la nació i els valors i principis sota els quals s'havia fundat. A més, el concepte de nació contemplaria tots els habitants d'un territori, sense exclusions ni discriminacions.
Així, de Rousseau neix el concepte de sobirania popular i de Sieyès el de sobirania nacional. Actualment, la sobirania popular implica que la residència legal i efectiva del poder de comandament d'un conjunt social es troba i s'exerceix en i per la universalitat dels ciutadans, particularment en els Estats democràtics. En les legislacions actuals el concepte de ciutadania depèn del de nacionalitat. No es pot ser ciutadà sense ser primer nacional d'un país.
A finals del segle XIX i durant tot el segle XX, amb la millora de les comunicacions i l'accés de la població als mitjans de transport, els desplaçaments passen a ser internacionals i intercontinentals. Així tenim els grans moviments migratoris de ciutadans europeus cap a les Amèriques, als quals se li sumaran desplaçaments de ciutadans de la resta del món, durant el segle XX, no només cap a les Amèriques i Europa, sino d'un país a un altre, dins els seus propis continents. Aquests desplaçaments, afavorits com ja hem dit per la millora de les comunicacions i l'accés de la població als mitjans de transport, es van deure al fet que la població es veia obligada a abandonar els seus països d'origen a causa de la impossibilitat de guanyar-se la vida dignament o perquè la seva pròpia vida estava en perill a causa de guerres i enfrontaments, moltes vegades provocats pels països d'acollida.
Tot i això, aquests desplaçaments es realitzaven un cop a la vida. La situació econòmica i social que trobaven al país d'acollida era prou estable com perquè les persones immigrades poguessin radicar-hi, adoptar la nacionalitat d'aquell país i, en conseqüència, adquirissin estatus de ciutadans amb veu i vot en les decisions polítiques i econòmiques del mateix.
Amb la modernitat líquida, els subjectes, que van lluitar durant la Il·lustració per poder obtenir llibertats civils i desfer-se de la tradició, es troben ara amb l'obligació de ser lliures i les institucions ja no són àncores de les existències personals.
Es preveu que la modernitat fluïda i la globalització obligaran les persones a canviar de carrera, treball i lloc de residència diverses vegades en les seves vides. ¿Haurà una persona canviar de nacionalitat cada 15 o 20 anys, potser unes 4 o 5 vegades en la seva vida per obtenir els drets de ciutadania? Tindrà aquesta persona 4 o 5 nacionalitats? Té sentit que, si ja va per la nacionalitat número 4 i fa ja 40 anys que no viu, ni paga impostos, ni potser tingui família al seu país natal, aquesta persona tingui capacitat d'elegir els representants d'aquell país però no del país on viuen ell i la seva família i on pagueu els impostos amb què els representants que ell no té dret a triar finançaran o no projectes socials que seran decisius en la seva vida i la de la seva família però per als quals ell tampoc té capacitat de decidir?
Com veiem, l'única condició per ser ciutadà és la de ser veí, o el que és el mateix, ser resident, ja que en el seu origen, ciutadà és qui, per haver nascut o residir en una ciutat és membre de la comunitat organitzada que li reconeix la qualitat per a ser titular dels drets i deures propis de la ciutadania. L'estrangeria, l'ètnia, el sexe i l'edat no són més que excuses per negar la qualitat i el dret de ciutadà a determinats grups. En alguns països del món, i fins no fa poc en molts països industrialitzats, es negava aquest dret a les dones, a les persones sense estudis de nivell superior o de races diferents de la dominant. Gràcies a la lluita de diversos moviments socials, el principi d'igualtat s'ha estès a aquests grups, almenys en els països de l'OCDE, però encara se li nega a les persones d'origen estranger, que tot i ser residents, decideixen no adoptar la nacionalitat del país d'acollida.
Suposant que els polítics catalans decideixen donar una lliçó de democràcia al món i estenen aquest dret a totes les persones immigrades provinguin del país que provinguin Què passarà després si Catalunya esdevé un estat independent? ¿Reconeixerem el dret de ciutadania a les persones empadronades d'altres nacionalitats en aquesta ocasió i després de la independència l'hi traurem? ¿Els obligarem a contraure la nacionalitat catalana per mantenir-lo, com la resta dels països del món? ¿Caldrà ser espanyol per ser català?
Per què no ser els primers a anar més enllà i separar el concepte de ciutadania del de nacionalitat? Per què no ser els primers a reconèixer plenament la realitat global i líquida en què vivim i atorgar el dret de ciutadania a tota persona que porti almenys 5 anys residint legalment, treballi i pagui els seus impostos a Catalunya? Per què no ser, a més d'independents, els més democràtics i inclusius del món?
En aquests moments el 16% de la població de Catalunya viu, treballa i paga els seus impostos en aquest territori, però no té o té molt limitat el seu dret de ciutadania - una petita fracció de la població immigrada només pot votar el seu alcalde. És un 16%, o 1,5 milions de persones, que no pot decidir com i en què s'inverteixen els seus diners. És clar que ara està tot el poble de Catalunya en la mateixa situació, però després de la independència, deixarem a aquest 16%, que probablement es vagi incrementant en el futur, sobretot amb les perspectives econòmiques d'una Catalunya independent, en la mateixa situació en què estem nosaltres i per la qual patim tant ara? Serem capaços? És just? Ara que els joves catalans es veuen forçats a migrar a altres països, no ens agradaria que potser en un futur aquests països seguissin l'exemple de Catalunya i donessin als nostres fills el ple dret a ser ciutadans?
Primer, una mica d'història
La majoria dels estats actuals han basat la redacció de les seves constitucions en una ideologia moderna, post-medieval, marcada pel moviment, iniciat al segle XVIII, del feudalisme cap al capitalisme, la industrialització, la racionalització, la secularització i la nació-estat. El concepte de sobirania que recullen està basat en les idees de Hobbes i Rousseau que argumenten que l'ésser humà no necessita ser controlat per cap poder superior i per tant és capaç de controlar el poder de l'estat. Com a conseqüència, el ciutadà és sobirà i súbdit al mateix temps, totes les persones són lliures i iguals i la voluntat general, tenint el poder sobirà, és la que assenyala el correcte i veritable i les minories han d'acatar d'acord a la voluntat col·lectiva.Per evitar que en nom de la voluntat col·lectiva es violessin drets fonamentals, com ara va passar durant la Revolució Francesa, l'abat Sieyès va postular que la sobirania radicava en la nació i no el poble, expressant amb això que l'autoritat no obraria només prenent en compte el sentiment majoritari cojuntural d'un poble, sinó que a més tindria en compte el llegat històric i cultural de la nació i els valors i principis sota els quals s'havia fundat. A més, el concepte de nació contemplaria tots els habitants d'un territori, sense exclusions ni discriminacions.
Així, de Rousseau neix el concepte de sobirania popular i de Sieyès el de sobirania nacional. Actualment, la sobirania popular implica que la residència legal i efectiva del poder de comandament d'un conjunt social es troba i s'exerceix en i per la universalitat dels ciutadans, particularment en els Estats democràtics. En les legislacions actuals el concepte de ciutadania depèn del de nacionalitat. No es pot ser ciutadà sense ser primer nacional d'un país.
Quina era la realitat social dels immigrants durant la revolució industrial i el segle XX?
Tota migració és el producte de la decisió de millorar les condicions de vida, ja sigui d'una persona o d'un grup familiar. Durant la revolució industrial les migracions de persones generalment es produïen dins d'un mateix territori nacional i consistien en el desplaçament de la població rural als centres industrials. Aquest tipus de desplaçament de la població no plantejava cap tipus de repte a l'statu quo constitucional: la població immigrant mantenia la condició de ciutadana tant en el camp com a les ciutats.A finals del segle XIX i durant tot el segle XX, amb la millora de les comunicacions i l'accés de la població als mitjans de transport, els desplaçaments passen a ser internacionals i intercontinentals. Així tenim els grans moviments migratoris de ciutadans europeus cap a les Amèriques, als quals se li sumaran desplaçaments de ciutadans de la resta del món, durant el segle XX, no només cap a les Amèriques i Europa, sino d'un país a un altre, dins els seus propis continents. Aquests desplaçaments, afavorits com ja hem dit per la millora de les comunicacions i l'accés de la població als mitjans de transport, es van deure al fet que la població es veia obligada a abandonar els seus països d'origen a causa de la impossibilitat de guanyar-se la vida dignament o perquè la seva pròpia vida estava en perill a causa de guerres i enfrontaments, moltes vegades provocats pels països d'acollida.
Tot i això, aquests desplaçaments es realitzaven un cop a la vida. La situació econòmica i social que trobaven al país d'acollida era prou estable com perquè les persones immigrades poguessin radicar-hi, adoptar la nacionalitat d'aquell país i, en conseqüència, adquirissin estatus de ciutadans amb veu i vot en les decisions polítiques i econòmiques del mateix.
Quina és la realitat social dels immigrants al segle XXI?
Al segle XXI ja no es parla de modernitat, sinó de modernitat tardana o líquida i de globalització. Zygmunt Bauman va introduir la idea de modernitat líquida; les seves característiques són la privatització de l'ambivalència i la incertesa. És una continuació caòtica de la modernitat, on la persona pot passar d'una condició social a una altra d'una forma fluïda. El nomadisme és el tret general de l'ésser humà líquid modern, en fluir a través de la seva vida com un turista, canviant treballs, llocs de residència, carreres, etc. Bauman emfatitza la gran responsabilitat que la modernitat fluïda posa sobre l'individu, amb les pautes tradicionals sent reemplaçades per unes escollides per ell mateix. El resultat és una consciència dominada pel canvi més aviat que per la permanència.Amb la modernitat líquida, els subjectes, que van lluitar durant la Il·lustració per poder obtenir llibertats civils i desfer-se de la tradició, es troben ara amb l'obligació de ser lliures i les institucions ja no són àncores de les existències personals.
Es preveu que la modernitat fluïda i la globalització obligaran les persones a canviar de carrera, treball i lloc de residència diverses vegades en les seves vides. ¿Haurà una persona canviar de nacionalitat cada 15 o 20 anys, potser unes 4 o 5 vegades en la seva vida per obtenir els drets de ciutadania? Tindrà aquesta persona 4 o 5 nacionalitats? Té sentit que, si ja va per la nacionalitat número 4 i fa ja 40 anys que no viu, ni paga impostos, ni potser tingui família al seu país natal, aquesta persona tingui capacitat d'elegir els representants d'aquell país però no del país on viuen ell i la seva família i on pagueu els impostos amb què els representants que ell no té dret a triar finançaran o no projectes socials que seran decisius en la seva vida i la de la seva família però per als quals ell tampoc té capacitat de decidir?
Però què vol dir ser ciutadà?
Ciutadà és la persona que per la seva naturalesa pública i per la seva condició natural o civil de veí, estableix relacions socials de tipus privat i públic com a titular de drets i obligacions personalíssims i inalienables reconeguts a la resta dels ciutadans sota el principi formal d'igualtat.Com veiem, l'única condició per ser ciutadà és la de ser veí, o el que és el mateix, ser resident, ja que en el seu origen, ciutadà és qui, per haver nascut o residir en una ciutat és membre de la comunitat organitzada que li reconeix la qualitat per a ser titular dels drets i deures propis de la ciutadania. L'estrangeria, l'ètnia, el sexe i l'edat no són més que excuses per negar la qualitat i el dret de ciutadà a determinats grups. En alguns països del món, i fins no fa poc en molts països industrialitzats, es negava aquest dret a les dones, a les persones sense estudis de nivell superior o de races diferents de la dominant. Gràcies a la lluita de diversos moviments socials, el principi d'igualtat s'ha estès a aquests grups, almenys en els països de l'OCDE, però encara se li nega a les persones d'origen estranger, que tot i ser residents, decideixen no adoptar la nacionalitat del país d'acollida.
Del país que ens imposen al país que volem
El proper 9 de novembre hi haurà un referèndum per la independència de Catalunya. Per fer-ho s'està tramitant la Llei de Consultes Populars no referendàries - tram. 200-00020/09. Segons l'article 5, les persones legitimades per votar en aquest tipus de consultes serien aquelles no privades de drets polítics, majors de 18 anys, i que tinguessin la condició política de catalans - ciutadans espanyols empadronats a Catalunya - o fossin ciutadans de la Unió Europea , Islàndia, Liechtenstein, Noruega o Suïssa i estiguessin inscrites en el padró d'algun municipi de Catalunya. Continuarà la nova Llei supeditant la condició política de català a ser ciutadà del país del qual es consulta la independència? ¿Consideraran els nostres polítics catalans que per ser català cal ser primer espanyol? ¿Recorreran a aquesta excusa per seguir negant la qualitat i el dret de ciutadà a determinats grups - en el nostre cas les persones immigrades de determinats països?Suposant que els polítics catalans decideixen donar una lliçó de democràcia al món i estenen aquest dret a totes les persones immigrades provinguin del país que provinguin Què passarà després si Catalunya esdevé un estat independent? ¿Reconeixerem el dret de ciutadania a les persones empadronades d'altres nacionalitats en aquesta ocasió i després de la independència l'hi traurem? ¿Els obligarem a contraure la nacionalitat catalana per mantenir-lo, com la resta dels països del món? ¿Caldrà ser espanyol per ser català?
Per què no ser els primers a anar més enllà i separar el concepte de ciutadania del de nacionalitat? Per què no ser els primers a reconèixer plenament la realitat global i líquida en què vivim i atorgar el dret de ciutadania a tota persona que porti almenys 5 anys residint legalment, treballi i pagui els seus impostos a Catalunya? Per què no ser, a més d'independents, els més democràtics i inclusius del món?
En aquests moments el 16% de la població de Catalunya viu, treballa i paga els seus impostos en aquest territori, però no té o té molt limitat el seu dret de ciutadania - una petita fracció de la població immigrada només pot votar el seu alcalde. És un 16%, o 1,5 milions de persones, que no pot decidir com i en què s'inverteixen els seus diners. És clar que ara està tot el poble de Catalunya en la mateixa situació, però després de la independència, deixarem a aquest 16%, que probablement es vagi incrementant en el futur, sobretot amb les perspectives econòmiques d'una Catalunya independent, en la mateixa situació en què estem nosaltres i per la qual patim tant ara? Serem capaços? És just? Ara que els joves catalans es veuen forçats a migrar a altres països, no ens agradaria que potser en un futur aquests països seguissin l'exemple de Catalunya i donessin als nostres fills el ple dret a ser ciutadans?
Entrades
